Universidad, fábrica de parados

L'article de de Miguel, A. i Martín Moreno (1979) fa una aproximació al problema del desempleo de los titulados universitarios a finals de la dècada dels 70 -s.XX- i insta suggerències i propostes per al futur.

Per entendre aquest article, s'ha de partir de la base de la importància de l'educació i l'economia en la societat actual. L'educació aporta creixement econòmic, benestar i desenvolupament social a aquells que hi tenen accés; i quan més alt sigui el nivell educatiu d'una persona, millor serà la seva situació en termes tant econòmics, com socials i culturals (sempre tenint en compte el cost d'oportunitat d'aquell individu). Aquí s'ha de tenir present que el nivell educatiu d'una persona no és correlatiu als anys d'estudi; i per tant, la idea que defensa la Teoria del Capital Humà no és absoluta ja que una persona per haver estudiat molt anys, no ha de tenir més ingressos al llarg de la seva vida; el que ofereix aquests ingressos és el nivell d'educació.

Però, tal com es pot llegir a l'article esmentat, no totes aquelles persones que tenen titulacions universitàries -titulacions que es consideren d'un nivell educatiu elevat- tenen una inserció al treball satisfactòria; en especial, les dones i algunes titulacions concretes (com Dret, Filosofia i Sociologia, entre d'altres) mostren índex d'atur elevats. Això es pot justificar, tal com intueix l'escriptora Espido Freire, per la inexistència de llocs de treball específics i referents als seus estudis, per les difícils condicions d'accés i pels baixos salaris que s'ofereixen als joves titulats. A més, en moltes ocasions es mostren fragmentacions de col·lectius que els Col·legis Professionals no poden assumir i deriven en desacords salarials perjudicials per a tots els membres d'aquella professió.

L'article fa una anàlisi del mercat laboral dels titulats universitaris a finals dels anys 70; després de la crisi econòmica mundial de 1973 (I Crisi del Petroli), les xifres d'atur creixien per primer cop a la història. Tan sols un 10% de la població accedia a la Universitat -dades que des de 1973 fins el 2003 es mantenen iguals- tot i l'explosió universitària que s'esmenta a l'article, provocat, especialment, pel creixement d'alumnat femení a les aules universitàries. De la població universitària, és evident que la més afectada eren les dones -que no exerceixen amb al seva titulació i/o es dediquen a altres tasques domèstiques-, a part de rebre ingressos inferiors o no accedir a llocs de treball amb poder igual que els homes. Les diferències de gènere també augmenten amb els estudis universitaris i la inserció laboral, per tant, també està condicionada per aquest factor i, com a mostra, l'atur universitari femení és més elevat que el masculí.

Els autors de l'article apunten a que un augment de la població estudiantil femenina és molt bo, encara que després no exerceixin la carrera. Es considera necessari ja que será un factor estratègico de suma importancia para aprovechar mucho más la inteligencia femenina de la pròxima generación. El context familiar condiciona les possibilitats d'expansió educativa dels fills; si els pares tenen nivells educatius alts, instaran als fills que també els tinguin; tot i que no és una garantia de que accedeixin a aquests estudis superiors.

Tal com l'autor del llibre ¿Es pública la escuela pública? esmenta que la feminització de la professió de mestres ha fet que aquesta patís un retrocés en qualitat; una idea basada en la necessitat de demanar jornades reduïdes per les responsabilitats extralaborals. Fa una generalització del paper de la dona en el món de l'escola que alimenta la idea de que la dona és menys competent, ha de rebre salaris inferiors, etc. Considero, tal com a la pàgina 222, Carmen Sotelino contesta que el intento de culpabilizar a la mujer docente de los males de la escuela pública me parece indecente. I igual que es culpabilitza a la dona en aquest cas, considero que també es culpabilitza, en part, a la dona de la idea que la Universitat és una fàbrica d'aturats (ja que elles van fer augmentar la població estudiantil i com a tal, l'atur universitari també).

Per acabar amb aquesta desigualtat de gènere enfront a l'accés al món del treball, a llocs de responsabilitat laboral, a igualtat de les condicions salarials no cal una reorganització universitària. Ara fa 30 anys els autors escrivien aquest article i apuntaven una sèrie de desigualtats de gènere que la societat no ha estat capaç de superar. Considero que una reorganització universitària de caire capitalista com la que proposen els autors no és la adient, sinó l'aposta per un model universitari públic i de qualitat, accessible realment a tots els ciutadans que ho desitgin. Un cop les persones surten amb una titulació dels centres d'estudis universitaris, és la societat qui s'ha d'encarregar de saltar les barreres de gènere, cosa que tan sols es pot aconseguir amb l'educació de les persones. És un cercle viciós que si s'ha mantingut durant 30 anys, el poden fer durar molts més.