¿Basta sólo con educación?

Kelley i Levin, en el seu article, fan referència a la necessitat d'entendre l'educació com un factor més a un conjunt extens de variables que determinen la productivitat i la competitivitat econòmica.

Si parlem en clau econòmica, l'educació s'entén com una inversió de capital humà que proporciona beneficios directos al individuo instruido y beneficios externos a la sociedad en general (Levin i Kelley: 183). Entre aquests beneficis individuals, podem trobar retribucions salarials diferenciades segons el nivell d'estudis que hom té. I dels beneficis socials, destaquen el nivell de productivitat; pero nunca se ha demostrado que los resultados académicos guarden una estrecha relación con los ingresos o la productividad (Levin i Kelley: 185). Existeixen altres factors, complementaris a l'educació i al context laboral, que fan que els treballadors siguin més eficients i eficaços: variabilitat del currículum acadèmic, treball i organització en equip, implicació i participació en la producció i dins l'empresa, capacitat d'utilització de maquinària i de les TIC, tipus de contractació, motivacions personals, etc. Tot i això, no cal oblidar el que Enguita manifesta en el seu llibre: la cualificación debe ser considerada como forma y fuente de poder económico y social (Enguita: 337), encara que existeixin altres factors.

Així doncs, cal oblidar la creença de que el nivell d'educació implica productivitat i competitivitat, de manera proporcional. Segons els autors, no hi ha estudis que així ho demostrin però si realitats que ho intueixen: las personas menos instruidas tienen más probabilidades de estar en el paro, de contar con un trabajo mal remunerado y vivir en la pobreza (Levin i Kelley: 195). S'ha d'optar per canviar l'òptica econòmica si el que es busca és la màxima productivitat. Alhora que s'ha de percebre l'educació amb una altra mirada, de fer-la extensible a tota la població a fi d'entendre que la gran variabilitat existent en el mercat laboral de Catalunya tradueix aquesta variabilitat escolar (Navarro: 6).

La reducció de desigualtats, tant a l'escola com en el món laboral, s'ha de convertir en una de les prioritats, segons el meu parè, del nostre govern. La societat multiclassista (agafant l'experiència Sueca que Navarro relata al llarg de l'article) redueix l'eficiència econòmica ja que la dualitat social es redueix i afavoreix el sentiment de solidaritat, pertinença, ciutadania i igualtat (Navarro: 6). D'aquesta manera, les qüestions estrítctament socials -que es repeteixen en els contextos escolars i laborals- afecten, de manera significativa, a la productivitat i a la competititvitat d'ambdós. Tanmateix, la descentralització financera de les escoles afecta la qualitat educativa i la creixent necessitat de competició de les escoles: rebran més diners aquelles que tinguin més alumnes. Aquesta dinàmica, per tant, corrobora que aquelles decisions de caire purament polític també afecten al desenvolupament del que Levin i Kelley mostraven una gran preocupació: la productivitat i competitivitat laboral. Hem d'entendre que en el interior de los centros educativos nos lo encontramos todo lleno de “política” (de Contreras per Enguita: 311).

Així doncs, la rendibilitat econòmica (relació entre resultats acadèmics i eficiència i eficàcia productiva) està marcada per recursos educatius però també pel Capital Humà i el Capital Social de cada individu. A més, de les polítiques que s'apliquin; en el cas de la introducció dels “xecs escolars” als EUA -i a Suècia, segons Navarro, de la lectura errònia d'un partit polític de la política liberal sueca-, que va ser un factor d'ineficiència tant econòmica com escolar, ja que els costos d'aplicació van ser molt elevats alhora que el rendiment acadèmic va ser molt poc significatiu.

Les propostes liberals s'enfoquen a la liberalització del mercat escolar, i com a conseqüència, del laboral. Per aquest motiu, impulsen accions com els esmentats xecs escolars o la reducció de la despesa pública (que implica una reducció d'inversió en educació), que no fan altra cosa que augmentat l'escletxa de desigualtats socioeconòmiques i la variabilitat escolar. No crec que la solució a aquesta situació econòmica general siguin les Escoles Charter, com proposa Martin Carnoy; aquestes mantenen la dualitat social; creen competitivitat social. Si volem una societat igualitària, des del meu punt de vista, s'ha d'optar per un tipus semblant al model suec: la invariabilitat de la qualitat educativa i l'escola multiclassista ha sigut un model orientat no pas a reproduir l'estructura de classes sinó a construir una societat sense classes, objectiu encara llunyà a Suècia però molt més pròxim que no pas al nostre país (Navarro: 4).

Economía de la educación

Adam Smith, qui es considera el pare del Liberalisme, arrel de la seva observació d'una fàbrica d'agulles, va entendre que l'especialització del treball (treball fragmentat, en cadena) augmentava la producció global d'un Estat.

Aquesta idea d'especialització, a més de fer canviar la perspectiva que la riquesa d'un país es mesurava per la quantitat de recursos que acumulava -principalment or i plata-, genera una sèrie de desigualtats socioeconòmiques que es veuen explicades en el llibre La Riquesa de les Nacions, obra magna de l'economista del segle XVIII.

La diferenciació dels salaris ve promoguda con la senzillez o dificultat, con la limpieza o suciedad, con lo honroso o deshonroso que sea el empleo (Smith: 153). D'entre totes les característiques a les que apunta Smith, la més important és que aquells llocs de treball que són més ben remunerats són els que requereixen una qualificació educativa (a més de la temporalitat, l'èxit de les tasques a realitzar o la força de treball necessaria). Aquesta dinàmica socioeconòmica, reconeguda per Smith, s'ha mantingut vigent fins a l'actualitat, on es creu que a més educació invertida en la població, més desenvolupament realitzarà un Estat; però s'ha de tenir present que l'educació no pot estar aïllada i centrar-se en el món laboral, i que el paper de l'Estat és tan sols invertir en Educació. Ens trobem que es la sociedad la que demanda esos saberes y el Estado debe proporcionarlos (de Ruiz per Enguita: 179).

Autors com Denison (1964) confirmen que la contribución cuantitativa precisa de la educación al crecimiento econòmico (de Denison per Blaug: 17). És a dir, l'educació és un factor que influeix en la distribució de la renta, tot i que no és exclusiu. Segons com cada Estat financïi l'educació, augmentaran les desigualtats -en tant que els ingressos d'una part de la població augmenten. Blaug es reafirma amb aquesta teoria, i defensa 4 accions que confirmen que l'educació és important dins la dinàmica dels mercats laborals però no és decisiva: 1. la funció socialitzadora de l'ensenyament (les aptituds personals són importants però no es tenen en compte a l'hora de la contractació); 2. la hipòtesi de la selecció (el salari augmenta proporcionalment amb el nivell d'educació); 3. el contracte laboral incomplet (s'estipula la retribució i la duració de la feina però la lleieltat està motivada, principalment, per promocions internes i/o competitives); 4. segmentació del mercat laboral (les categories laborals s'estructuren per la formació general o específica del treballador).

Però és evident que si l'Educació és socialitzadora i aporta uns coneixements i vivències a l'alumnat, depenen de com siguin aquestes adquisicions, l'educació serà de qualitat -més enllà de la quantitat total de diners invertits dins un Estat. Se evidencia que a mayor tiempo, más y mejor aprendizaje, siempre que se utilitce un modelo didáctico activo, significativa y funcional (de Villagrán per Enguita: 124). Ens trobem amb una educació que està encarada a preparar als alumnes per les necessitats socials, per a que es puguin desenvolupar com a ciutadans sota una clara evidència de que aquesta educació està socioeconòmicament manipulada: la enseñanza pública se encuentra hoy [...], bajo un fuego cruzado en el que participan el neoliberalismo, la sacralización del mercado, el gobierno de la derecha, etc. (Enguita: 40); per interessos i per necessitats del mercat.

Tal com Blaug afirma, lo verdaderamente importante es que los trabajadores acepten los principios según los cuales a algunos se les paga más y a otros menos (Blaug: 32). El credencialisme educatiu evita conflictes entre treballadors i és un mètode de selecció general (un filtre de contractació). La societat ho ha acceptat com a vàlid i, segons el meu punt de vista, no ha de ser així, ja que en tant que persones, tots tenim els mateixos drets a viure en les mateixes qualitats i privilegis socials.

¿Dónde estamos actualmente en la economía de la educación?

Adam Smith, qui es considera el pare del Liberalisme, arrel de la seva observació d'una fàbrica d'agulles, va entendre que l'especialització del treball (treball fragmentat, en cadena) augmentava la producció global d'un Estat.

Aquesta especialització, a més de fer abandonar la idea de que la riquesa d'un país es mesurava per la quantitat de recursos que acumulava -principalment or i plata-, genera una sèrie de desigualtats socioeconòmiques que es veuen explicades en el llibre La Riquesa de les Nacions, obra magna de l'economista del segle XVIII.

La diferenciació dels salaris ve promoguda con la senzillez o dificultat, con la limpieza o suciedad, con lo honroso o deshonroso que sea el empleo (Smith: 153). D'entre totes les característiques a les que apunta Smith, la més important és que aquells llocs de treball que són més ben remunerats són els que requereixen una qualificació educativa (a més de la temporalitat, l'èxit de les tasques a realitzar o la força de treball necessària). Aquesta dinàmica socioeconòmica, reconeguda per Smith, encara es manté vigent actualment tot i que el mateix autor destaqués que:
a) La superació de les desigualtats socials ha de partir de l'organització obrera. El repartiment dels recursos ha de promoure la desaparició de la societat dual.
b) L'excedent ha de ser repartit entre els treballadors i no per l'empresari. El cost del producte s'ha de basar amb la força de treball (temps de dedicació) invertida.
c) Existeix una falsa consciència que ha de desaparèixer: l'educació reprodueix el sistema capitalista i no mostra les desigualtats socials, el que suposa una negació d'aquestes i la desconeixença per eliminar-les.

Altres autors posteriors, com Marx van adoptar les idees de Smith per crear les seves teories econòmiques, encarades al mateix fi. A la societat actual, s'ha fet una lectura d'Adam Smith encarada a la no intervenció de l'estat a l'economia; és el que es coneix com Neoliberalisme.
Autors com Denison (1964) confirmen la contribución cuantitativa precisa de la educación al crecimiento econòmico (de Denison per Blaug: 17). És a dir, l'Educació és un factor que influeix en la distribució de la renta, tot i que no és exclusiu. Segons com cada Estat financi l'educació, augmentaran les desigualtats -en tant que els ingressos d'una part de la població augmenten.

Blaug es reafirma amb aquesta idea, i defensa 4 accions que confirmen que l'educació és important dins la dinàmica dels mercats laborals però no és decisiva: 1. la funció socialitzadora de l'ensenyament (les aptituds personals són importants però no es tenen en compte a l'hora de la contractació); 2. la hipòtesi de la selecció (el salari augmenta proporcionalment amb el nivell d'educació); 3. el contracte laboral incomplet (s'estipula la retribució i la duració de la feina però la lleialtat està motivada, principalment, per promocions competitives); 4. segmentació del mercat laboral (les categories laborals s'estructuren per la formació general o específica del treballador).

Tal com Blaug afirma, lo verdaderamente importante es que los trabajadores acepten los principios según los cuales a algunos se les paga más y a otros menos (Blaug: 32). El credencialisme educatiu evita conflictes entre treballadors i és un mètode de selecció general. La societat ho ha acceptat com a vàlid i, segons el meu punt de vista, no ha de ser així, ja que en tant que persones, tots tenim els mateixos drets a viure en les mateixes qualitats i privilegis socials.