Economía de la educación

Adam Smith, qui es considera el pare del Liberalisme, arrel de la seva observació d'una fàbrica d'agulles, va entendre que l'especialització del treball (treball fragmentat, en cadena) augmentava la producció global d'un Estat.

Aquesta idea d'especialització, a més de fer canviar la perspectiva que la riquesa d'un país es mesurava per la quantitat de recursos que acumulava -principalment or i plata-, genera una sèrie de desigualtats socioeconòmiques que es veuen explicades en el llibre La Riquesa de les Nacions, obra magna de l'economista del segle XVIII.

La diferenciació dels salaris ve promoguda con la senzillez o dificultat, con la limpieza o suciedad, con lo honroso o deshonroso que sea el empleo (Smith: 153). D'entre totes les característiques a les que apunta Smith, la més important és que aquells llocs de treball que són més ben remunerats són els que requereixen una qualificació educativa (a més de la temporalitat, l'èxit de les tasques a realitzar o la força de treball necessaria). Aquesta dinàmica socioeconòmica, reconeguda per Smith, s'ha mantingut vigent fins a l'actualitat, on es creu que a més educació invertida en la població, més desenvolupament realitzarà un Estat; però s'ha de tenir present que l'educació no pot estar aïllada i centrar-se en el món laboral, i que el paper de l'Estat és tan sols invertir en Educació. Ens trobem que es la sociedad la que demanda esos saberes y el Estado debe proporcionarlos (de Ruiz per Enguita: 179).

Autors com Denison (1964) confirmen que la contribución cuantitativa precisa de la educación al crecimiento econòmico (de Denison per Blaug: 17). És a dir, l'educació és un factor que influeix en la distribució de la renta, tot i que no és exclusiu. Segons com cada Estat financïi l'educació, augmentaran les desigualtats -en tant que els ingressos d'una part de la població augmenten. Blaug es reafirma amb aquesta teoria, i defensa 4 accions que confirmen que l'educació és important dins la dinàmica dels mercats laborals però no és decisiva: 1. la funció socialitzadora de l'ensenyament (les aptituds personals són importants però no es tenen en compte a l'hora de la contractació); 2. la hipòtesi de la selecció (el salari augmenta proporcionalment amb el nivell d'educació); 3. el contracte laboral incomplet (s'estipula la retribució i la duració de la feina però la lleieltat està motivada, principalment, per promocions internes i/o competitives); 4. segmentació del mercat laboral (les categories laborals s'estructuren per la formació general o específica del treballador).

Però és evident que si l'Educació és socialitzadora i aporta uns coneixements i vivències a l'alumnat, depenen de com siguin aquestes adquisicions, l'educació serà de qualitat -més enllà de la quantitat total de diners invertits dins un Estat. Se evidencia que a mayor tiempo, más y mejor aprendizaje, siempre que se utilitce un modelo didáctico activo, significativa y funcional (de Villagrán per Enguita: 124). Ens trobem amb una educació que està encarada a preparar als alumnes per les necessitats socials, per a que es puguin desenvolupar com a ciutadans sota una clara evidència de que aquesta educació està socioeconòmicament manipulada: la enseñanza pública se encuentra hoy [...], bajo un fuego cruzado en el que participan el neoliberalismo, la sacralización del mercado, el gobierno de la derecha, etc. (Enguita: 40); per interessos i per necessitats del mercat.

Tal com Blaug afirma, lo verdaderamente importante es que los trabajadores acepten los principios según los cuales a algunos se les paga más y a otros menos (Blaug: 32). El credencialisme educatiu evita conflictes entre treballadors i és un mètode de selecció general (un filtre de contractació). La societat ho ha acceptat com a vàlid i, segons el meu punt de vista, no ha de ser així, ja que en tant que persones, tots tenim els mateixos drets a viure en les mateixes qualitats i privilegis socials.